Encara recordo amb detall aquella tarda de fa uns anys, quan vaig decidir fer una passejada per Barcelona. Vaig recórrer el meu barri sencer, Gràcia, de dalt a baix, observant els peculiars cartells de la zona. De fet, vaig baixar tant els seus carrers que vaig arribar a Jardinets i,  ja sortint del barri, vaig continuar baixant Passeig de Gràcia fins a arribar al centre històric de la ciutat.

A les Rambles, vaig comprar el diari El Periódico, i em va atraure un article titulat “Gràcia, territori xamànic (i holístic)”, que prometia revelar aspectes interessants del meu propi barri. Després d’aquella llarga caminada, volia prendre un descans al conegut Cafè de l’Òpera, espai amb una llarga tradició de tertúlies, sopars i reunions culturals, just davant del Teatre del Liceu.

En entrar, vaig tenir una sensació peculiar; em van cridar l’atenció tres ombres que semblaven estar dialogant. Tenien, a la taula, el mateix diari que jo portava a les mans. Aquells homes s’assemblaven molt a Weber, Durkheim i Marx, era com si haguessin viatjat en el temps per poder compartir les seves reflexions.

Amb curiositat, em vaig asseure ben a prop seu per escoltar discretament la seva conversa. La primera veu que es feia sentir era la de Karl Marx:

• El conjunt d’aquestes relacions de producció forma l’estructura econòmica de la societat, la base real sobre la qual s’aixeca la supraestructura jurídica i política i a la qual corresponen determinades formes de consciència social. El mode de producció de la vida material determina el caràcter general dels processos de la vida social, política i espiritual. No és la consciència de l’home el que determina el seu ésser sinó, al contrari, l’ésser social allò que determina la seva consciència. En atènyer una determinada fase de desenvolupament, les forces productives materials de la societat topen amb les relacions de producció existents o, allò que no n’és més que l’expressió jurídica, amb les relacions de propietat dins les quals s’han desenvolupat fins aleshores. De formes de desenvolupament de les forces productives, aquestes relacions n’esdevenen les traves. S’obre llavors un període de revolució social. En canviar la base econòmica, es transforma, més o menys ràpidament, tota la immensa supraestructura erigida sobre ella.

Semblava estar citant un fragment de la seva obra Contribució a la crítica de l’economia política. A què venia tot això? Jo vaig continuar prestant tota l’atenció que aquella situació mereixia. Marx, mirant fixament l’article de El Periódico sobre el barri de Gràcia, va continuar parlant:

• Vull dir, que aquest compte de Twitter, @barridegrillats, mostra les tensions i contradiccions del model de producció del barri de Gràcia. Com ja vaig expressar a la “Contribució a la crítica de l’economia política” el 1858, les relacions de producció configuren l’estructura econòmica de la societat, la base real que sosté la supraestructura jurídica, política i les formes de consciència social.

Weber, amb un somriure, va comentar:

• Marx, estic d’acord que les forces productives i les relacions de producció estan en constant interacció, però no podem simplificar-ho tot únicament a una base econòmica, cal ampliar la nostra perspectiva sociològica per a no quedar-nos únicament amb una concepció materialista. La modernitat ha substituït molts dogmes i doctrines per altres visions i creences més científiques, en un procés de racionalització. Igualment, les persones continuen buscant significat i connexió, però d’una manera més individualitzada i raonada –assenyalant el cartell de Teràpia vibracional de l’article, va continuar la seva explicació–. Per exemple, aquests cartells de Gràcia semblen estar raonant els seus models de negoci, necessiten justificar-se.
• Sí, Weber –Va afirmar Marx–. De fet, en els cartells que es veuen a l’article de El Periódico s’observa clarament la interacció entre aquesta base econòmica i la supraestructura. D’aquí que afegeixin la paraula “conscient” a serveis de consum tradicionals, com la perruqueria, per a mantenir el sistema capitalista en acord amb les exigències socials.

Durkheim, amb to crític, va comentar:

• Doncs jo no puc evitar veure-ho com una expressió de la solidaritat social, una resposta a l’anomia i a la desorganització col·lectiva que continua havent-hi en aquest segle. Hi ha una clara falta de normes socials, els valors socials s’estan desintegrant… Això provoca una visible falta d’orientació i cohesió social. De fet, aquesta necessitat de buscar significats i connexions podria ser una manera de restablir alguns vincles socials perduts. No? –Va preguntar Durkheim, buscant aprovació.
• Comparteixo la teva preocupació, Émile –va afegir Weber–. De fet, aquesta manifestació de la solidaritat social que veus també es pot entendre com una resposta a la racionalització que he comentat. Les persones busquen significat en noves formes d’expressió cultural, i això podria ser una reacció a la pèrdua de significat de les creences tradicionals. Aquestes pràctiques i credos són noves formes de donar-se un significat personal i de trobar orientació en un món cada vegada més complex.

Marx començava a canviar la seva expressió facial mentre responia a Weber:

• Tot això és una manifestació de l’alienació que el capitalisme implica i que s’expandeix a tots els àmbits de la vida quotidiana. És a dir, les persones busquen significat i connexió precisament perquè se senten alienes al procés de producció i als resultats del seu propi treball i esforç, i en conseqüència, desconnectades de la seva pròpia essència humana.

Weber, sense fer cas a la lleugera tensió que s’estava formant, va respondre a Marx:

• La tendència cap a la racionalització de la vida quotidiana i la pèrdua de significat que justifiques amb l’alienació, també la interpreto com una resposta a la creixent complexitat de la societat actual. Precisament, en el segle XXI, tot és més complex i el sistema econòmic es basa tant en la producció industrial com la de serveis. En aquesta situació de desencant del món i pèrdua de significat místic, les persones, a través dels serveis, poden aconseguir noves formes de trobar sortida a aquestes mancances.

Durkheim estava molt atent a les paraules de Weber i Marx. Després d’una pausa curta, va dir:

• Exactament, Weber –va aprovar Durkheim–. Aquest desencant del món és un aspecte molt rellevant, i afecta directament la cohesió social. El “territori holístic” que observem a Gràcia és, en part, una resposta contemporània a aquest desencantament que comentes, una manera de recuperar alguna cosa que s’ha perdut. La interconnexió global existent en aquest segle, la divisió del treball i aquesta racionalització que proposes han ofert noves oportunitats i negocis, però també han facilitat la pèrdua de les formes clàssiques de cohesió social i vida comunitària.
• Crec que a aquesta interconnexió global ara se li diu globalització, no? –Va preguntar Marx.– Doncs no puc evitar veure-ho com una extensió dels processos que he destacat abans. Com una extensió de la interacció complexa entre l’econòmic, el social i el cultural, en què les relacions de poder juguen un paper clau. Les forces productives, impulsades pel capitalisme, sobrepassant fronteres nacionals per interconnectar-se…
• Exactament, Karl –digué Weber—. Però la globalització no és només una qüestió econòmica; és un fenomen que afecta tots els àmbits de la vida, inclosos els aspectes socials i culturals. La globalització, la burocratització i la racionalització no només configuren la vida quotidiana, sinó que també condicionen les formes en què les persones busquen transcendència i significat. Les noves creences i pràctiques que es reflecteixen en els cartells que fotografia el guionista que porta el compte de Twitter, @barridegrillats, són una resposta a aquesta nova realitat, una manera de trobar connexió entre tanta pèrdua de “màgia” i de significats místics.

Durkheim va fer una pausa dramàtica d’uns cinc segons per donar-li intensitat al diàleg i processar les aportacions dels seus companys. Col·locant-se bé les ulleres, va afegir, arquejant les celles:

• Això també presenta reptes a la cohesió social. Mentre les connexions globals ofereixen oportunitats, també poden generar sentiments d’alienació i anomia. És un canvi profund en la manera com les comunitats es relacionen. Pel que veig, l’evolució de la societat del segle XXI presenta una tendència creixent cap a la divisió del treball, generant una interdependència personal més marcada. Aquest fenomen, que jo anomeno solidaritat orgànica, explica la diversitat de funcions i rols que les persones desenvolupen en aquest teixit social. Les dinàmiques socials i culturals que podem observar a Gràcia podrien ser interpretades com una manifestació contemporània d’aquesta necessitat de cohesió social. La diversitat d’opcions d’activitats i negocis al barri mostra la cerca de cohesió i significat a través de diferents experiències i formes d’expressió –Durkheim va mirar directament a Marx i va continuar parlant–. En aquest sentit, la interdependència actualment no només es manifesta a través sistemes econòmics de producció material, també es manifesta en la pluralitat de formes en què la gent s’implica i contribueix a la vida social i comunitària, el que Weber ha denominat “serveis”.

Weber, atent a cada paraula d’Émile, assentia amb interès, igual que jo.

• Émile, trobo molt interessant la manera de veure aquesta interdependència com una expressió de cohesió social –va afirmar Weber­–. Penso que aquesta interconnexió global que destaquem influeix directament en els àmbits socials i culturals. Això, entès conjuntament amb els processos de racionalització, també pot accentuar la individualització i la percepció particular de l’autonomia personal.
• I aquesta individualització també pot vulnerar la integritat dels valors socials, obrint el pas a l’anomia, a la falta de normes socials estructurades –va afegir Durkheim.
• Aquesta cerca de significat, aquesta solidaritat orgànica que descriu Durkheim, no deixa de ser una reacció als reptes que el mateix sistema crea. Una resposta a la falta de consciència de classe –afegí Marx en un to crític–. Cal qüestionar a fons el sistema que condueix a aquesta realitat.
• És cert, Karl –va dir Weber acompanyat d’un gest de comprensió–. Qüestionar el sistema és molt important. Tot i això, hem de reconèixer que les formes de cohesió social i de significat també evolucionen.

Marx es va desconnectar de la conversa. Va centrar la seva atenció en el grup de joves situats a la caixa del restaurant, que semblaven estar enfrontant-se a un dilema sobre el compte del sopar. Alguns volien repartir el cost total entre tots, mentre que altres insistien a pagar només el que havien consumit individualment.

Marx necessitava saber com es resolia el dilema del compte. Atrets per la seva actitud, Weber i Durkheim també van acabar observant com el grup d’amics debatia sobre la justícia en la divisió de despeses. Mentrestant, Weber va continuar la seva reflexió:

• Mireu –va dir fixant-se en la caixa del local–, la situació d’aquests joves il·lustra l’evolució i la racionalització que comento. La gent ja no està disposada a seguir hàbits socials sense raó: volen una justificació racional, fins i tot en qüestions tan habituals com aquesta. Almenys, aquesta situació podrà resoldre’s sense una gestió burocràtica que pugui vulnerar el procés democràtic. –va afegir amb un to crític i sarcàstic.
• La presa de decisions per a resoldre el dilema podria facilitar-se amb solidaritat mecànica, ja que actua com una força cohesionant, si els membres d’aquest grup de joves comparteixen valors i normes comunes. –Va afegir Durkheim, seguint el fil de Weber.

El diàleg d’aquests tres pensadors clàssics de la sociologia cada cop em semblava més interessant. Tots tres aportaven perspectives clau sobre la relació entre les dinàmiques socials i econòmiques. Les seves veus ressonaven en tota la sala, però sobretot en el meu cap. Era com si el passat s’enfrontés cara a cara amb el present, debatent sobre fenòmens socials que la societat contemporània afronta. Jo continuava asseguda, absorbida per aquest diàleg.

Marx es va aixecar per anar al lavabo. Quan va passar a prop meu, em vaig adonar que no era ell… on eren Marx, Weber i Durkheim? Crec que tinc miopia. Havia viscut una trobada única entre tres grans pensadors, sí, però s’havien trobat en el meu cap, de manera fictícia. En aquell moment em vaig adonar que necessitava descansar de tanta lectura de sociologia clàssica i vaig tornar cap a casa meva.

Recursos:

Alós, E. (05 / 11 / 2018). Gràcia, territori xamànic (i holístic). El Periódico.

Estradé, A. (2016). La curiositat i el sorgiment de la sociologia. Barcelona: UOC. Recollit de YouTube: https://www.youtube.com/watch?v=TEfBN2FvZ7w

Estradé, A. (2019). El pensament sociològic (I). Els fundadors. Barcelona: UOC.

Giddens, A. (1984). Diferenciación social y división del trabajo. A A. Giddens, El capitalismo y la moderna teoría social (p. 361-386). Barcelona: Labor.

Giddens, A. (2010). Teorías y perspectivas sociológicas. A A. Giddens, Sociologia (p. 88-126). Madrid: Alianza Editorial.

Hamilton, P. (1992). The Englightenment and the Birth of Social Science. A S. &. Hall, Formations of modernity (p. 17-69). Cambridge: Polity Press.

La normalització o l’estigmatització de les agressions masclistes en determinats contextos socials ens ajuden a comprendre i ampliar la nostra perspectiva referent a la societat en què vivim. Espanya fa dècades que experimenta una transició important en la concepció del masclisme, i les expectatives socials sobre com gestionar els actes impulsius estan canviant. El diumenge 20 d’agost de 2023, l’equip de futbol femení va guanyar el campionat del món per primera vegada; així i tot, aquesta no va ser la notícia principal a Espanya sobre el mundial.

Enmig de la celebració de la selecció espanyola per la victòria de l’equip, una jugadora, Jennifer Hermoso, es va dirigir a l’expresident -en aquell moment, president- de la Real Federació Espanyola de Futbol (RFEF), Luis Rubiales, per recollir les medalles per l’esforç realitzat. És en aquest moment quan Rubiales li va dir unes paraules a la jugadora i tot seguit va agafar-la de la cara amb les dues mans per fer-li un petó a la boca sense el seu consentiment. Les primeres declaracions públiques de la jugadora al respecte van ser en una transmissió en viu a les xarxes socials, on ella va comentar: “Eh, pero no me ha gustado, eh?… ¿Pero qué hago yo? Miradme a mí”.

Aquesta acció de l’expresident ha tingut molta repercussió mediàtica i ha estat coneguda socialment com “Caso Rubiales”, i ha creat impressions diversificades al respecte. A internet es pot observar aquesta polarització en la reacció social sobre aquest cas. Per una banda, hi ha comentaris i vídeos favorables a Luis Rubiales, on es resta importància al petó sense consentiment, considerant-lo un comportament impulsiu. Per altra banda, i amb més suport institucional, que sostenen que no és espontaneïtat, sinó que és fruit de la normalització d’una cultura patriarcal interioritzada. La denúncia pública d’aquest comportament podria il·lustrar l’objectivació de l’estigmatització de comportaments masclistes.

Podríem considerar, per tant, l’acció de Luis Rubiales com un problema social, ja que és una qüestió que ha afectat la societat en conjunt, generant inquietud entre els membres de la comunitat espanyola i, fins i tot, internacional (Excélsior TV, 2023). Aquest problema ha involucrat múltiples perspectives i ha estat percebut de manera subjectiva per diferents individus. No obstant això, l’objectiu d’aquest escrit és abordar aquesta qüestió com un problema sociològic, és a dir, des d’una perspectiva sociològica, analitzant les diferents dinàmiques socials i estructures institucionals que podrien haver contribuït al desenvolupament d’aquest cas.

Amb aquest objectiu, desenvoluparem una perspectiva crítica i desenmascadora que ens permetrà revelar les estructures de poder, les normes socials i les ideologies que influeixen en el Cas Rubiales. Considerem molt important aprofundir en l’anàlisi dels patrons de comportament que queden amagats i que podrien estar en joc en aquest cas, com les dinàmiques patriarcals que podrien normalitzar l’acció de Rubiales, i revelar patrons de comportament i idees interioritzades que podrien passar desapercebudes en una anàlisi superficial.

Per comprendre aquesta realitat social és essencial reconèixer la dialèctica entre societat i individu. Com bé deia el sociòleg nord-americà Charles Wright Mills: “Ni la vida de un individuo ni la historia de una sociedad pueden entenderse sin entender ambas cosas.” (Mills, 1960) Aquesta cita destaca les relacions dinàmiques entre les vivències individuals i els processos socials més extensos. La conducta de Rubiales no és un cas aïllat, sinó que podria exemplificar les relacions de poder i les expectatives de gènere que prevalen en l’àmbit esportiu occidental. La interconnexió entre l’individu, en aquest cas Rubiales, i la societat espanyola destaca la complexitat d’aquest acte i la necessitat de comprendre la relació entre aquests dos elements. Això implica reconèixer les forces socials i institucionals de base que han impulsat l’acte, així com la seva influència social i estructural resultant.

Cal destacar que, en societat, hi ha comportaments esperats en l’ocupació de determinades posicions socials, com és el cas de Luis Rubiales. Ell està en un rol de poder en referència a les jugadores, ja que en el moment de l’acte ell era el president de la RFEF. Aquesta institució social li va atorgar la responsabilitat de dirigir tot el futbol femení espanyol federat, situant Rubiales en un determinat estatus d’autoritat. Aquesta identitat social atribuïda genera expectatives en els seus actes, esperant que aquests siguin, en tot moment i sobretot en públic, adequats i autoregulats.

“El lapso de tiempo que transcurre entre el pensar, las pruebas para excluir cada uno de los movimientos y la dirección del miembro en la acción misma se hace cada vez más largo. A excepción de unas pocas situaciones muy bien delimitadas socialmente, los impulsos de autorregulación modelados socialmente -como quiera que se les llame: «entendimiento», «razón» o «conciencia»-, suelen bloquear a otros impulsos más espontáneos -sean éstos de carácter instintivo, emocional o intelectual- el acceso directo a la manifestación motora, a su descarga en la acción.” (Elias, 1990, p. 139).

Com bé diu Norbert Elias, en la societat occidental, s’espera que el raonament i la consciència prevalguin sobre els actes impulsius. Per a tals efectes, l’autoregulació socialment modelada hauria de bloquejar els impulsos espontanis, establint una demora entre el pensament i l’acció. Això reflecteix les normes socials i les expectatives sobre com les persones han de comportar-se en diverses situacions, incloent-hi les interaccions socials públiques com l’acte protagonitzat per Luis Rubiales i Jennifer Hermoso durant la celebració de l’èxit de l’equip femení de futbol.

Aquesta autoregulació i conformitat amb les normes socials són fonamentals per aconseguir una major acceptació social, ja que influeixen directament en com les persones perceben i interpreten el seu rol i la seva identitat en un context determinat. En aquest sentit, l’estratificació social també té un paper molt important. El comportament esperat en situacions socials específiques està estretament lligat a la classe social, l’estatus i el rol de l’actor, així com al context, especialment quan es tracta d’esdeveniments mediàtics amb figures com la infanta i la reina d’Espanya. Aquestes figures poden influir en la percepció pública i la valoració social dels individus involucrats.

El rol de poder de Rubiales, com a president de la RFEF, implica una dualitat entre autonomia i heteronomia. S’esperava que exercís el seu càrrec basant-se en el seu propi raonament i valors, però al mateix temps, les expectatives socials han imposat límits en aquesta autonomia, ja que les decisions del president estan influenciades -i determinades- per factors externs, com normes socials, autoritats externes o pressions de l’entorn. Aquesta dualitat es trasllada a les jugadores, perquè, tot i tenir certa autonomia, també es veuen afectades per les expectatives socials que poden limitar la seva llibertat d’acció, creant també una dinàmica d’heteronomia envers les interaccions socials i les dinàmiques de poder.

Així doncs, està present un control social que influeix en els raonaments individuals i en les relacions interpersonals, regulant el comportament dels membres d’una societat. Segons Peter Berger “no pot haver-hi cap societat sense control social” (Berger, 2020). Aquesta influència es pot manifestar de diverses formes, com la moralitat, els costums, la normalització o la imposició d’expectatives socials, entre altres. Aquestes expectatives, si no s’assoleixen, poden conduir a l’etiquetatge de les persones amb conceptes com immoral, excèntric o maleducat, en resposta a les desviacions de les determinades normes socials establertes.

Aquestes etiquetes depenen de la perspectiva i el context social des d’on observem el Cas Rubiales. Actualment, la societat espanyola s’enfronta a una realitat diversificada, on la percepció de les accions individuals varia enormement. Roger Martínez i Jose Mansilla ja destaquen aquesta realitat de diversitat de normes, definint un escenari social molt diferenciat, canviant i, alhora, plural: “En un món tan diferenciat, plural i canviant com l’actual, en canvi, sovint trobem que no és gens fàcil tenir clar què és “majoritari” o què és “normatiu”, perquè hi ha moltes normalitats: hi ha pluralisme normatiu.” (Martínez & Mansilla, 2022). En un context tan heterogeni, és difícil establir què és “majoritari” o “normatiu”, ja que existeix una gran diversitat de pautes i actituds.

Aquesta coexistència de perspectives genera una conseqüència interessant: la diversitat de reaccions socials davant de les accions que, com les del Cas Rubiales, poden conduir a la normalització o bé a l’estigmatització de determinats comportaments. En el context del futbol femení i les actituds d’individus com Rubiales, hi ha un contrast entre les visions tradicionals i les noves perspectives socials. Rubiales s’adhereix a una normalitat potser obsoleta; en canvi, una altra gran part de la societat evoluciona cap a altres estàndards. Aquesta pluralitat normativa es manifesta de manera notable en la reacció social, on alguns defensen les accions de Rubiales mentre altres les condemnen. Aquesta pluralitat de visions, respostes i reaccions crec que reflecteix molt bé la diversitat en la societat actual.

Les diverses perspectives socials poden ser producte dels processos de socialització i la interiorització de determinades conductes des de la socialització primària, és a dir, el procés inicial d’aprenentatge i internalització de les normes socials, valors i comportaments. Com diu George Herbert Mead (Fernández, 2019, p. 10), és on es comença a produir la interacció amb els “altres significatius“, provinents d’institucions socials com la família, el sistema educatiu i, actualment, també i per extensió, l’audiovisual i internet, presents en edat infantil. Aquests referents juguen un paper clau en la transmissió de valors, normes i comportaments socials.

La continuïtat dels processos de socialització s’estableixen a través de la socialització secundària, on els patrons i els valors interioritzats en la primera etapa es converteixen en una part integral del comportament i del pensament de l’individu. En el cas de Rubiales, el seu comportament, les seves decisions i la seva manera de gestionar la seva “autoritat” estan sotmeses a l’observació, avaluació i judici públic. Aquesta interacció, en mitjans de comunicació, xarxes socials i altres àmbits públics, reflecteix la manera com la seva conducta és percebuda i internalitzada per aquest “altre generalitzat“, la societat en conjunt.

La interiorització de determinades conductes és una part essencial del procés de socialització i desenvolupament individual. Com diu Marta Rovira: “La interiorització és el procés pel qual anem assimilant les normes, les expectatives i les relacions del nostre entorn.” (Rovira, 2016). Aquest procés no guarda exclusivitat en l’àmbit familiar i educatiu, sinó que es reflecteix en la vida quotidiana de qualsevol individu, en cada àmbit de la societat. L’acció de Luis Rubiales no és ben bé la manifestació de la rutinització, perquè era la primera vegada que guanyaven aquest campionat, però sí que hi havia una acceptació implícita d’un comportament que, fins fa poc, podria haver passat desapercebut o justificat com a part del seu càrrec.

En conclusió, abordar aquesta qüestió com a problema sociològic ens ha ajudat a entendre dinàmiques masclistes en la seva complexitat. El concepte d’imaginació sociològica (Mills, 1960) ens ha permès ampliar la nostra perspectiva, analitzant com els canvis socials influeixen en la concepció del masclisme. Aquesta comprensió ens ajuda a buscar solucions per abordar les desigualtats de gènere. Les actituds de les institucions esportives poden reflectir canvis socials més grans i obren la porta a debatre sobre la comprensió evolutiva dels rols de gènere, i podem utilitzar els esdeveniments esportius -i les seves reaccions socials- com a mirall dels canvis a la societat.

Aquest cas ens ha fet reflexionar i plantejar-nos preguntes sobre els canvis socials que està tenint el plantejament de la igualtat de gènere en els nostres dies. I és que la sociologia no només ofereix respostes, sinó que és també una eina molt útil per fer noves preguntes i observar la realitat des de diferents perspectives, obrint la porta a noves investigacions. “Aprendre sociologia és aprendre a interrogar: a fer preguntes i a fer-se preguntes.” (Estruch, 2019, p. 5)

Així, plantejo les següents preguntes com a part d’aquesta anàlisi:

• Quines dinàmiques de gènere s’observen en la interacció entre Rubiales i Hermoso?
• Quines són les similituds i diferències en les reaccions a aquest cas en xarxes socials i en mitjans tradicionals
• Quina influència té el context mediàtic en la percepció pública d’aquests esdeveniments?

Bibliografia:

Berger, P. L. (2020). Invitació a la sociologia. (J. Estruch, Trad.) Barcelona: Herder.

Berger, P. L., & Luckmann, T. (1988). La construcció social de la realitat. Barcelona: Herder.

Coll-Planas, G., & Vidal, M. (2016). Dibuixant el gènere [audiovisual]. Recollit de YouTube.

El País. (25 / 08 / 2023). Las claves para entender el Caso Rubiales por el beso a Jennifer Hermoso. Recollit de YouTube: https://www.youtube.com/watch?v=Kl6jAIwb8DU

Elias, N. (1990). La sociedad de los individuos. Ensayos. (J. A. Alemany, Trad.) Barcelona: Ediciones Península. Recollit de https://es.scribd.com/document/134841770/Norbert-Elias-La-Sociedad-de-Los-

Estruch, J. (2019). La perspectiva sociològica. Barcelona: UOC.

Excélsior TV. (5 / 11 / 2023). Woody Allen minimza el beso de Rubiales a Jenni Hermoso. Recollit de Youtube: https://www.youtube.com/watch?v=LpTy6x7txK8

Fernández, E. (2019). “La societat (I). El procés de socialització”. Barcelona: UOC.

Goffman, E. (2006). Estigma: La identidad deteriorada. Madrid: Amorrortu editores.

Martínez, R., & Mansilla, J. (2022). Normalitat, desviació i poder [audiovisual]. Barcelona: UOC.

Mills, W. (1960). La imaginación sociológica. México: Fondo de cultura económica.

Núñez, F. (2019). “La societat (II). El procés d’institucionalització”. Barcelona: UOC.

Rovira, M. (2016). El procés de socialització [audiovisual]. Barcelona: UOC.

Tannen, D. (1991). You just don’t understand. Women and Men in Conversation. Nova York: Random House.

Hola!

Soc l’Emma Cotonat i aquesta és la meva primera entrada del meu Folio. En cas que em vulgueu conèixer amb més profunditat, us animo a llegir-me en la pàgina “Qui soc?”

En aquesta primera entrada, vull introduir alguns conceptes molt importants per a la sociologia, com són la normalitat, la desviació, el poder i els mecanismes de control social. Abans de començar, us vull proposar la següent qüestió, i abans de continuar llegint aquest text, tracteu de respondre-la amb la brevetat més gran possible:

¿La teva manera de vestir és normal?

Quan parlem de normalitat, crec que és imprescindible comprendre que es tracta d’una construcció social que va en acord al context social i cultural d’un moment determinat de la societat. Per exemple, hi ha comportaments que són normals a casa meva, però possiblement no ho són a casa teva. També tinc al cap moltes peces de roba que avui en dia són normals i fa anys eren jutjades, vistes com una desviació de la norma. De fet, existeixen vestimentes que són normals a Bolívia, però són ben estranyes a Catalunya. També, a Catalunya, hi ha platges on podem accedir nuus i d’altres que cal portar banyador obligatòriament.

Com més ampliem la nostra perspectiva sociològica, més ens adonem que vivim en una societat plural, per tant, existeix un pluralisme normatiu, una diversitat dins del concepte de normalitat.

En la meva experiència socialitzant amb diversos grups de joves per Barcelona, m’he adonat que depenent de l’escola o universitat, barri, zona o tribu urbana (entre d’altres), és comú i usual un tipus d’estil de vestimenta o un altre, i aquesta estarà més o menys normalitzada segons l’entorn social. De fet, ja no acostumem a dir que una persona va vestida “normal”; existeixen diversos estils i el més comú podria ser el bàsic, que inclou colors neutres, comoditat i funcionalitat, peces i accessoris senzills i un estil atemporal. Però no vol dir que aquest estil sigui el normal, i cada cop sento que està més acceptat aquest pluralisme normatiu -sobretot en les noves generacions- però crec que també intervé el context social en l’acceptació d’aquestes diverses normalitats.

Però… Qui té el poder d’elecció en la teva vestimenta? El tens tu? El té el teu context social? El té l’Estat? Potser el té la indústria de la moda?

Jo crec que aquest poder no se li pot atribuir a una sola persona, ni tan sols a un sol organisme, ja que ho veig com un conjunt d’accions de diversos actors que han anat formant aquesta normalitat, causant directament o indirectament un control social en el que, per exemple, no podem anar despullats pel carrer.

Espero haver-me expressat adequadament i haver pogut crear un petit espai de reflexió envers els conceptes de normalitat, desviació i poder a través d’un cas tan usual com el concepte de vestir-se, ja que és una idea que sempre m’ha despertat moltíssima curiositat des d’una perspectiva social.

També volia deixar algunes altres idees que crec que poden anar molt relacionades amb la normalitat dins del pluralisme social, com seria la inserció d’insectes a la nostra dieta habitual, la normalització històrica de la comunitat LGTBI+ o la pornografia. Tinc moltes ganes de llegir-vos i veure les vostres idees i reflexions!

Moltes gràcies a tots i totes.