Entre carrers i diàlegs: una trobada inusual
Entre carrers i diàlegs: una trobada inusual
Encara recordo amb detall aquella tarda de fa uns anys, quan vaig decidir fer una passejada per Barcelona. Vaig recórrer el meu barri sencer, Gràcia, de dalt a baix, observant els peculiars cartells de la zona. De fet, vaig baixar tant els seus carrers que vaig arribar a Jardinets i, ja sortint del barri, vaig continuar baixant Passeig de Gràcia fins a arribar al centre històric de la ciutat.
A les Rambles, vaig comprar el diari El Periódico, i em va atraure un article titulat “Gràcia, territori xamànic (i holístic)”, que prometia revelar aspectes interessants del meu propi barri. Després d’aquella llarga caminada, volia prendre un descans al conegut Cafè de l’Òpera, espai amb una llarga tradició de tertúlies, sopars i reunions culturals, just davant del Teatre del Liceu.
En entrar, vaig tenir una sensació peculiar; em van cridar l’atenció tres ombres que semblaven estar dialogant. Tenien, a la taula, el mateix diari que jo portava a les mans. Aquells homes s’assemblaven molt a Weber, Durkheim i Marx, era com si haguessin viatjat en el temps per poder compartir les seves reflexions.
Amb curiositat, em vaig asseure ben a prop seu per escoltar discretament la seva conversa. La primera veu que es feia sentir era la de Karl Marx:
- El conjunt d’aquestes relacions de producció forma l’estructura econòmica de la societat, la base real sobre la qual s’aixeca la supraestructura jurídica i política i a la qual corresponen determinades formes de consciència social. El mode de producció de la vida material determina el caràcter general dels processos de la vida social, política i espiritual. No és la consciència de l’home el que determina el seu ésser sinó, al contrari, l’ésser social allò que determina la seva consciència. En atènyer una determinada fase de desenvolupament, les forces productives materials de la societat topen amb les relacions de producció existents o, allò que no n’és més que l’expressió jurídica, amb les relacions de propietat dins les quals s’han desenvolupat fins aleshores. De formes de desenvolupament de les forces productives, aquestes relacions n’esdevenen les traves. S’obre llavors un període de revolució social. En canviar la base econòmica, es transforma, més o menys ràpidament, tota la immensa supraestructura erigida sobre ella.
Semblava estar citant un fragment de la seva obra Contribució a la crítica de l’economia política. A què venia tot això? Jo vaig continuar prestant tota l’atenció que aquella situació mereixia. Marx, mirant fixament l’article de El Periódico sobre el barri de Gràcia, va continuar parlant:
- Vull dir, que aquest compte de Twitter, @barridegrillats, mostra les tensions i contradiccions del model de producció del barri de Gràcia. Com ja vaig expressar a la “Contribució a la crítica de l’economia política” el 1858, les relacions de producció configuren l’estructura econòmica de la societat, la base real que sosté la supraestructura jurídica, política i les formes de consciència social.
Weber, amb un somriure, va comentar:
- Marx, estic d’acord que les forces productives i les relacions de producció estan en constant interacció, però no podem simplificar-ho tot únicament a una base econòmica, cal ampliar la nostra perspectiva sociològica per a no quedar-nos únicament amb una concepció materialista. La modernitat ha substituït molts dogmes i doctrines per altres visions i creences més científiques, en un procés de racionalització. Igualment, les persones continuen buscant significat i connexió, però d’una manera més individualitzada i raonada –assenyalant el cartell de Teràpia vibracional de l’article, va continuar la seva explicació–. Per exemple, aquests cartells de Gràcia semblen estar raonant els seus models de negoci, necessiten justificar-se.
- Sí, Weber –Va afirmar Marx–. De fet, en els cartells que es veuen a l’article de El Periódico s’observa clarament la interacció entre aquesta base econòmica i la supraestructura. D’aquí que afegeixin la paraula “conscient” a serveis de consum tradicionals, com la perruqueria, per a mantenir el sistema capitalista en acord amb les exigències socials.
Durkheim, amb to crític, va comentar:
- Doncs jo no puc evitar veure-ho com una expressió de la solidaritat social, una resposta a l’anomia i a la desorganització col·lectiva que continua havent-hi en aquest segle. Hi ha una clara falta de normes socials, els valors socials s’estan desintegrant… Això provoca una visible falta d’orientació i cohesió social. De fet, aquesta necessitat de buscar significats i connexions podria ser una manera de restablir alguns vincles socials perduts. No? –Va preguntar Durkheim, buscant aprovació.
- Comparteixo la teva preocupació, Émile –va afegir Weber–. De fet, aquesta manifestació de la solidaritat social que veus també es pot entendre com una resposta a la racionalització que he comentat. Les persones busquen significat en noves formes d’expressió cultural, i això podria ser una reacció a la pèrdua de significat de les creences tradicionals. Aquestes pràctiques i credos són noves formes de donar-se un significat personal i de trobar orientació en un món cada vegada més complex.
Marx començava a canviar la seva expressió facial mentre responia a Weber:
- Tot això és una manifestació de l’alienació que el capitalisme implica i que s’expandeix a tots els àmbits de la vida quotidiana. És a dir, les persones busquen significat i connexió precisament perquè se senten alienes al procés de producció i als resultats del seu propi treball i esforç, i en conseqüència, desconnectades de la seva pròpia essència humana.
Weber, sense fer cas a la lleugera tensió que s’estava formant, va respondre a Marx:
- La tendència cap a la racionalització de la vida quotidiana i la pèrdua de significat que justifiques amb l’alienació, també la interpreto com una resposta a la creixent complexitat de la societat actual. Precisament, en el segle XXI, tot és més complex i el sistema econòmic es basa tant en la producció industrial com la de serveis. En aquesta situació de desencant del món i pèrdua de significat místic, les persones, a través dels serveis, poden aconseguir noves formes de trobar sortida a aquestes mancances.
Durkheim estava molt atent a les paraules de Weber i Marx. Després d’una pausa curta, va dir:
- Exactament, Weber –va aprovar Durkheim–. Aquest desencant del món és un aspecte molt rellevant, i afecta directament la cohesió social. El “territori holístic” que observem a Gràcia és, en part, una resposta contemporània a aquest desencantament que comentes, una manera de recuperar alguna cosa que s’ha perdut. La interconnexió global existent en aquest segle, la divisió del treball i aquesta racionalització que proposes han ofert noves oportunitats i negocis, però també han facilitat la pèrdua de les formes clàssiques de cohesió social i vida comunitària.
- Crec que a aquesta interconnexió global ara se li diu globalització, no? –Va preguntar Marx.– Doncs no puc evitar veure-ho com una extensió dels processos que he destacat abans. Com una extensió de la interacció complexa entre l’econòmic, el social i el cultural, en què les relacions de poder juguen un paper clau. Les forces productives, impulsades pel capitalisme, sobrepassant fronteres nacionals per interconnectar-se…
- Exactament, Karl –digué Weber—. Però la globalització no és només una qüestió econòmica; és un fenomen que afecta tots els àmbits de la vida, inclosos els aspectes socials i culturals. La globalització, la burocratització i la racionalització no només configuren la vida quotidiana, sinó que també condicionen les formes en què les persones busquen transcendència i significat. Les noves creences i pràctiques que es reflecteixen en els cartells que fotografia el guionista que porta el compte de Twitter, @barridegrillats, són una resposta a aquesta nova realitat, una manera de trobar connexió entre tanta pèrdua de “màgia” i de significats místics.
Durkheim va fer una pausa dramàtica d’uns cinc segons per donar-li intensitat al diàleg i processar les aportacions dels seus companys. Col·locant-se bé les ulleres, va afegir, arquejant les celles:
- Això també presenta reptes a la cohesió social. Mentre les connexions globals ofereixen oportunitats, també poden generar sentiments d’alienació i anomia. És un canvi profund en la manera com les comunitats es relacionen. Pel que veig, l’evolució de la societat del segle XXI presenta una tendència creixent cap a la divisió del treball, generant una interdependència personal més marcada. Aquest fenomen, que jo anomeno solidaritat orgànica, explica la diversitat de funcions i rols que les persones desenvolupen en aquest teixit social. Les dinàmiques socials i culturals que podem observar a Gràcia podrien ser interpretades com una manifestació contemporània d’aquesta necessitat de cohesió social. La diversitat d’opcions d’activitats i negocis al barri mostra la cerca de cohesió i significat a través de diferents experiències i formes d’expressió –Durkheim va mirar directament a Marx i va continuar parlant–. En aquest sentit, la interdependència actualment no només es manifesta a través sistemes econòmics de producció material, també es manifesta en la pluralitat de formes en què la gent s’implica i contribueix a la vida social i comunitària, el que Weber ha denominat “serveis”.
Weber, atent a cada paraula d’Émile, assentia amb interès, igual que jo.
- Émile, trobo molt interessant la manera de veure aquesta interdependència com una expressió de cohesió social –va afirmar Weber–. Penso que aquesta interconnexió global que destaquem influeix directament en els àmbits socials i culturals. Això, entès conjuntament amb els processos de racionalització, també pot accentuar la individualització i la percepció particular de l’autonomia personal.
- I aquesta individualització també pot vulnerar la integritat dels valors socials, obrint el pas a l’anomia, a la falta de normes socials estructurades –va afegir Durkheim.
- Aquesta cerca de significat, aquesta solidaritat orgànica que descriu Durkheim, no deixa de ser una reacció als reptes que el mateix sistema crea. Una resposta a la falta de consciència de classe –afegí Marx en un to crític–. Cal qüestionar a fons el sistema que condueix a aquesta realitat.
- És cert, Karl –va dir Weber acompanyat d’un gest de comprensió–. Qüestionar el sistema és molt important. Tot i això, hem de reconèixer que les formes de cohesió social i de significat també evolucionen.
Marx es va desconnectar de la conversa. Va centrar la seva atenció en el grup de joves situats a la caixa del restaurant, que semblaven estar enfrontant-se a un dilema sobre el compte del sopar. Alguns volien repartir el cost total entre tots, mentre que altres insistien a pagar només el que havien consumit individualment.
Marx necessitava saber com es resolia el dilema del compte. Atrets per la seva actitud, Weber i Durkheim també van acabar observant com el grup d’amics debatia sobre la justícia en la divisió de despeses. Mentrestant, Weber va continuar la seva reflexió:
- Mireu –va dir fixant-se en la caixa del local–, la situació d’aquests joves il·lustra l’evolució i la racionalització que comento. La gent ja no està disposada a seguir hàbits socials sense raó: volen una justificació racional, fins i tot en qüestions tan habituals com aquesta. Almenys, aquesta situació podrà resoldre’s sense una gestió burocràtica que pugui vulnerar el procés democràtic. –va afegir amb un to crític i sarcàstic.
- La presa de decisions per a resoldre el dilema podria facilitar-se amb solidaritat mecànica, ja que actua com una força cohesionant, si els membres d’aquest grup de joves comparteixen valors i normes comunes. –Va afegir Durkheim, seguint el fil de Weber.
El diàleg d’aquests tres pensadors clàssics de la sociologia cada cop em semblava més interessant. Tots tres aportaven perspectives clau sobre la relació entre les dinàmiques socials i econòmiques. Les seves veus ressonaven en tota la sala, però sobretot en el meu cap. Era com si el passat s’enfrontés cara a cara amb el present, debatent sobre fenòmens socials que la societat contemporània afronta. Jo continuava asseguda, absorbida per aquest diàleg.
Marx es va aixecar per anar al lavabo. Quan va passar a prop meu, em vaig adonar que no era ell… on eren Marx, Weber i Durkheim? Crec que tinc miopia. Havia viscut una trobada única entre tres grans pensadors, sí, però s’havien trobat en el meu cap, de manera fictícia. En aquell moment em vaig adonar que necessitava descansar de tanta lectura de sociologia clàssica i vaig tornar cap a casa meva.
Recursos:
Alós, E. (05 / 11 / 2018). Gràcia, territori xamànic (i holístic). El Periódico.
Estradé, A. (2016). La curiositat i el sorgiment de la sociologia. Barcelona: UOC. Recollit de YouTube: https://www.youtube.com/watch?v=TEfBN2FvZ7w
Estradé, A. (2019). El pensament sociològic (I). Els fundadors. Barcelona: UOC.
Giddens, A. (1984). Diferenciación social y división del trabajo. A A. Giddens, El capitalismo y la moderna teoría social (p. 361-386). Barcelona: Labor.
Giddens, A. (2010). Teorías y perspectivas sociológicas. A A. Giddens, Sociologia (p. 88-126). Madrid: Alianza Editorial.
Hamilton, P. (1992). The Englightenment and the Birth of Social Science. A S. &. Hall, Formations of modernity (p. 17-69). Cambridge: Polity Press.
Debatcontribution 0el Entre carrers i diàlegs: una trobada inusual
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Hola Emma,
Encantada de llegir-te i conèixer-te millor. M’ha semblat que tens molta maduresa i fas molt bones reflexions tenint en compte la teva edat que jo duplico, jejeje.
Respecte a la teva pregunta sobre qui té el poder de decisió en la teva vestimenta, jo crec que és un mateix, encara que estàs influenciat pel teu entorn, la publicitat, les modes, etc., depenent també de la personalitat de cadascú (hi ha gent més conformista i d’altra més reivindicativa), cada individu decideix si vol ser més o menys normatiu.
Però com bé dius, avui dia el tema de la normalitat en la vestimenta, encara que ho podem aplicar a altres qüestions, és molt difús. Des del meu punt de vista, una de les principals causes d’aquest canvi social és la globalització, que ens ha permès ampliar el nostre entorn, la nostra visió. La globalització ens ha ampliat el nostre cèrcol i ens ha obert els ulls a molts altres, acceptant la pluralitat de formes de vestir, ser o pensar.
Espero que puguem continuar reflexionant i debatent durant el curs.
Salutacions,
Rosario Pérez Damián
Estic d’acord amb la idea central del text. La normalitat és realment una construcció social que varia segons el context cultural i social en el qual ens trobem. El que es considera normal en un lloc pot ser completament diferent en un altre, i fins i tot dins d’una mateixa societat, la percepció de la normalitat pot variar segons la subcultura o el grup social al qual pertanyis.
També és interessant la reflexió sobre el pluralisme normatiu i com diferents estils de vestimenta, comportaments o eleccions personals poden ser acceptats en la societat. En la meva experiència, he observat com l’acceptació d’aquesta diversitat normativa tendeix a augmentar, especialment entre les generacions més joves, la qual cosa és un signe positiu d’obertura i tolerància cap a la diferència.
La pregunta sobre qui té el poder d’elecció en la nostra vestimenta és crucial. És cert que aquest poder està influenciat per múltiples factors, incloent-hi les nostres pròpies preferències, l’entorn social en el qual ens desemboliquem i les influències de la indústria de la moda i la publicitat. Això subratlla la complexitat de la construcció de la normalitat i com és el resultat d’una interacció entre diversos actors socials.
Hola, Emma, després d’haver llegit el teu text volia comentar alguna cosa per afegir al que comentes. Estic totalment d’acord amb el pluralisme normatiu en la vestimenta que comentes; sabem que en diferents ambients i contextos, inclús dins la mateixa ciutat, observem diferències notables, que poden ser considerades normals, fins al punt de poder veure amb desaprovació d’altres que no entren en la nostra normalitat.
En aquest punt es podria argumentar que les classes treballadores es troben, evidentment, diferenciades, podent arribar a buscar la desaprovació d’aquells que es vesteixen com les classes altes, o senyorets. Amb tot, però, quan hem d’acudir a esdeveniments especials o que requereixen un cert codi de vestimenta, la tendència és acceptar allò que les classes altes accepten com a correcte, adequat, és a dir, normal.
Amb això vull dir que, a pesar d’haver arribat al punt on s’accepten diferents normalitats, continuen havent-hi espais on les classes dominants imposen els seus codis de vestimenta.
Salutacions, Guillem.