Publicat per

Normalitat

Publicat per

Normalitat

El primer es presentar-se, i com la resta dels meus companys us emplaço a dirigir-vos al meu “qui soc” per saber-ne alguna cosa mes de mi. Tot i això us avanço que soc el Luis Pérez Pla. Sóc un munt de coses, i molt apassionat de totes elles. Músic, fotògraf, pare, marit, entrenador, surfista… I com a inconformista de mena que sóc, m’apunto al grau de sociologia. I es que dins l’ordre relatiu de la meva vida he trobat un…
El primer es presentar-se, i com la resta dels meus companys us emplaço a dirigir-vos al meu “qui soc”…

El primer es presentar-se, i com la resta dels meus companys us emplaço a dirigir-vos al meu “qui soc” per saber-ne alguna cosa mes de mi. Tot i això us avanço que soc el Luis Pérez Pla.
Sóc un munt de coses, i molt apassionat de totes elles. Músic, fotògraf, pare, marit, entrenador, surfista… I com a inconformista de mena que sóc, m’apunto al grau de sociologia.
I es que dins l’ordre relatiu de la meva vida he trobat un petit forat. Un forat que voldria aprofitar per seguir mantenint el meu cervell actiu. Per continuar formant-me. Per no rendirme a la normalitat. Perquè el “normal” amb 48 anys es dedicar-se a la feina, els fills, pagar la factura de la llum… El “normal” no es estudiar i “complicar-se” la vida amb reptes que no comporten un benefici material, empíric.
Però d’una manera o una altre, tots, que ens sentim una mica condicionats i conscients de la deriva induïda a la que pertanyem, tots, ens reservem un petit espai per a la “desviació de la norma”. En un moment o un altre tots ens hem revelat. Hem sigut conscients de la nostra pròpia idiosincràsia i ens en orgullim d’això. Perquè la pertanyença al col·lectiu ens aporta la relaxació de la seguretat de ser admesos a la tribu, però un gest de rebelia es una autoafirmació d’un mateix com a individu.

Aquesta es doncs la meva rebequeria. Aquest es el meu gest, la meva desviació. Dins la meva oficina de treball, que comparteixo amb 42 persones mes, jo hem sento diferent per haver triat estudiar. Per no rendirme al camí que es presuposa que haig de seguir en la meva situació.
L’únic dubte que em sorgeix del vídeo, i possiblement de la pròpia situació personal es el perquè del temps. I es que acceptant que els poders son els qui imposen el valor del mot “normal” o “normalitat”, no soc capaç d’entendre les derives en funció de l’època. Resulta evident que els temps marquen el que considerem normal e inclús normatiu, pero potser em queda lluny d’entendre el com s’ha arribat a aquest punt, i perquè exactament a aquest i no un altre… Suposo que cada època seria digna d’un estudi profund, pero si entendre el món es complexe, entendre els motius de les elits que indiquen els camins es ja per a mi, quelcom impossible.

Debat0el Normalitat

No hi ha comentaris.

Publicat per

Sociologia? Vols dir?

Publicat per

Sociologia? Vols dir?

És la pregunta que més he hagut de raonar aquests últims dies, cada cop que he explicat que començo aquesta aventura. Potser perquè m’he desenvolupat en un entorn més vinculat a les ciències pures, les naturals i la tecnologia -ho podeu revisar a l’espai qui soc del meu folio- i em trobo, ves per on, que la primera activitat de l’assignatura més vinculada al nom del meu grau és respondre aquesta pregunta. La resposta que faig servir més, per tal…
És la pregunta que més he hagut de raonar aquests últims dies, cada cop que he explicat que començo…

És la pregunta que més he hagut de raonar aquests últims dies, cada cop que he explicat que començo aquesta aventura.
Potser perquè m’he desenvolupat en un entorn més vinculat a les ciències pures, les naturals i la tecnologia -ho podeu revisar a l’espai qui soc del meu folio- i em trobo, ves per on, que la primera activitat de l’assignatura més vinculada al nom del meu grau és respondre aquesta pregunta.

La resposta que faig servir més, per tal que no m’etiquetin és que un dels projectes en que col·laboro està vinculat a la transparència de les institucions de l’administració i m’ha despertat la curiositat. Però si us he de ser sincer i em prometeu que fareu el possible per integrar-ho a la vostra normalitat, us diré que és la necessitat de trobar respostes a moltes coses que estan passant i que no acabo d’entendre.

La meva mare solia fer un prec que resava “deu meu dóna’m força per solucionar allò que té solució i paciència per acceptar allò que no en té“. Temps després vaig descobrir a la part del davant d’un d’aquells calendaris de butxaca que tothom regalava cap al nadal, i sota el títol de “Només per avui”, hi havia un text que en llegir-lo, el lector es comprometia, per un dia, a una llista d’accions per allunyar-se d’un tipus concret d’addicció; acabava amb el mateix prec de ma mare, però afegia “(…) i saviesa per saber quin és quin“.

I aquí em teniu, il·lusionat i implicat en aquesta aventura, tant per si en la sociologia trobo les respostes a les preguntes que em neguitegen, com si m’orienta cap a on he de buscar-les o si em fa veure que estan mal plantejades, o potser aprenc com s’han de fer i quin tipus de resposta podré trobar; i en qualsevol cas, ja en tindria prou de saber de quina no cal que esperi resposta.

He de reconèixer que el repte d’haver de canviar del marc mental quantitatiu cap al interpretatiu per tal d’entendre les ciències socials també hi té un bon pes, també. Sí.

Amb vosaltres, companys d’aula, compto perquè no sigueu massa durs a l’hora de comentar les meves aportacions -crítics sí, per favor, però de manera que ens pugui ajudar a tots- i jo em comprometo a treballar molt qualsevol intervenció o comentari que faci. Allò que els fusters en diuen “mesura dos cops i talla’n un de sol”.

En l’apartat del meu dia a dia on puc identificar els coneixements que he tret del vídeo estic feliç d’explicar-vos que sempre que apareix el debat al voltant del gènere i l’orientació sexual, proposo explicar les tasques del dia d’una persona, des que es lleva al matí, fins que se’n va a dormir i demano al final si algú és capaç de saber si parlo d’un home o d’una dona. En la meva experiència, cada cop és més difícil diferenciar amb quin sexe ha nascut el protagonista d’una jornada rutinaria.

Hi ha un altre moment on m’encanta fer servir etiquetes quan tracto amb algú que no acaba d’entendre la poca transcendència que té l’orientació sexual (m’agrada més dir orientació amorosa) en una persona respecte al gènere amb el que va néixer. Per caricaturitzar la situació, explico que jo em sento totalment dona ja que soc terriblement presumida a l’hora d’arreglar-me, que em costa hores escollir unes sabates a la botiga, que sóc capaç de distingir entre el blau aiguamarina i el turquesa, que puc fer dues coses a la vegada i, per acabar-ho d’adobar, que soc activista convençuda i militant de la igualtat de drets de les persones. Sóc dona: qui m’ho pot negar?

Això sí, sóc lesbiana perduda.

He mirat amb moltíssima atenció el material sobre el que hem d’opinar i si he de dir les idees que se m’acudeixen, potser ha arribat el moment que el que algú voldria deixar de llegir. No serà que no he avisat i, en tot cas, deixeu-me fer servir la carta del PS (el “post-scriptum” a baix de tot del “qui soc“) del meu espai folio.

El primer pensament que em ve és que, opinar sobre el que és “normal” o és “desviat” partint de la idea que tota normalitat és relativa, se’m fa força complicat.

Primer perquè podria estar defensant alguna postura que seria motiu d’una discussió sense sentit amb algú que tingués el punt de vista totalment oposat i segon perquè em convertiria en un “etiquetador” i tots hem sentit al vídeo que el text de les etiquetes parla més de qui les posa que de a qui se les posa.

Fins i tot si pensem que la “normalitat”, entesa com el conjunt de normes que ens han d’ajudar a conviure, em fa l’efecte que -fil per randa- la mateixa normativa, dona resultats diferents segons l’espai geogràfic, cultural o històric on s’apliquen.

La meva perspectiva, des de la mentalitat científica -entesa la ciència com un mètode d’investigació que en permeti fer prediccions-  a la que estic acostumat, és que potser, amb la normalitat com amb l’ètica o la moral, el debat és saber si n’hi ha d’absolutes que ens ajudin a conviure sense patir per les nostres diferències o si només en podem trobar de relatives i sempre en funció dels condicionants que ens acompanyen.

La meva proposta -i que potser el dec a la imprudència que neix del desconeixement- seria aconseguir, a més, el màxim benestar per a tots els membres d’una comunitat. Digueu-me agosarat.

Potser la idea d’una certa normalitat absoluta no és tan esbojarrada quan sembla que, fins i tot en un moment en que l’àmbit social està molt diferenciat, fragmentat, és plural, global, individualista, envaït pel soroll mediàtic i infoxicat per la Xarxa, es dibuixa un conjunt de valors, una normalitat subjacent, que poc a poc pren forma al llenç dels nostres temps.

O al capdavall només és un joc d’ombres provocat amb la subtilesa i el nivell de manipulació dels que en tenen la ma trencada a base de transmetre’s entre ells, de generació en generació, el poder real a l’hora de definir la normalitat.

Debat0el Sociologia? Vols dir?

No hi ha comentaris.

Publicat per

Canvis generacionals comporten canvis de normalitat

Publicat per

Canvis generacionals comporten canvis de normalitat

Hola, soc Rosario, si voleu saber una mica més sobre mi podeu llegir la meva pàgina “Qui soc?“. Mai he estat especialment…
Hola, soc Rosario, si voleu saber una mica més sobre mi podeu llegir la meva pàgina “Qui soc?“. Mai…
@maneldeaguas. 2023, 7 de maig. Foto perfil. Instagram.

Hola, soc Rosario, si voleu saber una mica més sobre mi podeu llegir la meva pàgina “Qui soc?“.

Mai he estat especialment apassionada de les ciències socials, i en concret de la sociologia (jo soc més de números), però a mesura que he anat madurant i sobretot després de ser mare, la curiositat per aquesta branca de la ciència ha anat en augment. Entendre el comportament humà i les diferències generacionals, entre diferents cultures i comunitats m’ajuda a entendre el comportament de les meves filles, les seves preocupacions i la seva forma de mirar el món.

Respecte al vídeo “Normalitat, desviació i poder“, m’ha fet reflexionar sobre com la societat ha anat canviant en poc temps i com he hagut d’evolucionar i comprendre el que ara és “normal”.

He recordat una notícia de fa poc temps en el que un jove denunciava discriminació perquè era diferent, ja que té implantades unes aletes de peix al cap. Aquest noi es defineix com a transespècie i no s’identifica totalment amb la raça humana.

Quan la vaig llegir el primer que vaig pensar (no ens enganyem, la majoria ho haurà pensat també) és que aquest noi té algun trastorn mental o similar. Tot seguit vaig trobar similituds amb la identitat de gènere i com a la meva àvia era incapaç d’entendre que algú fos de gènere fluid, bastant li va costar entendre la transsexualitat, que va acabar acceptant i normalitzant veient, per exemple, la transformació de Bibiana Fernández, com per entendre als gairebé noranta anys les diferents identitats de gènere que començaven a sentir-se a la televisió.

Els que sou més joves segur teniu ben interioritzats i normalitzats els diferents tipus d’identitat de gènere: Cisgènere, transgènere, intersexual, queer, gènere fluid, sense gènere, bigènere, intergènere, però a mi encara em costa d’identificar i entendre totes aquestes noves “normalitats”.

Les noves polítiques d’igualtats i el moviment LGTBI+, així com la visibilitat a les xarxes social i la introducció de personatges amb aquestes noves identitats al cinema i la televisió són els poders que han contribuït a la desviació de la normalitat.

I per acabar i tornat a la notícia, és possible que d’aquí a uns anys no només seran normals les diferents identitats de gènere sinó que també normalitzarem diferents identitats d’espècie?

Per si no heu llegit la notícia, podeu fer-ho aquí.

 

Debat0el Canvis generacionals comporten canvis de normalitat

No hi ha comentaris.

Publicat per

Som normals però no

Som normals però no
Publicat per

Som normals però no

Hola! Soc l’Emma Cotonat i aquesta és la meva primera entrada del meu Folio. En cas que em vulgueu conèixer amb més…
Hola! Soc l’Emma Cotonat i aquesta és la meva primera entrada del meu Folio. En cas que em vulgueu…

Hola!

Soc l’Emma Cotonat i aquesta és la meva primera entrada del meu Folio. En cas que em vulgueu conèixer amb més profunditat, us animo a llegir-me en la pàgina “Qui soc?”

En aquesta primera entrada, vull introduir alguns conceptes molt importants per a la sociologia, com són la normalitat, la desviació, el poder i els mecanismes de control social. Abans de començar, us vull proposar la següent qüestió, i abans de continuar llegint aquest text, tracteu de respondre-la amb la brevetat més gran possible:

¿La teva manera de vestir és normal?

Quan parlem de normalitat, crec que és imprescindible comprendre que es tracta d’una construcció social que va en acord al context social i cultural d’un moment determinat de la societat. Per exemple, hi ha comportaments que són normals a casa meva, però possiblement no ho són a casa teva. També tinc al cap moltes peces de roba que avui en dia són normals i fa anys eren jutjades, vistes com una desviació de la norma. De fet, existeixen vestimentes que són normals a Bolívia, però són ben estranyes a Catalunya. També, a Catalunya, hi ha platges on podem accedir nuus i d’altres que cal portar banyador obligatòriament.

Com més ampliem la nostra perspectiva sociològica, més ens adonem que vivim en una societat plural, per tant, existeix un pluralisme normatiu, una diversitat dins del concepte de normalitat.

En la meva experiència socialitzant amb diversos grups de joves per Barcelona, m’he adonat que depenent de l’escola o universitat, barri, zona o tribu urbana (entre d’altres), és comú i usual un tipus d’estil de vestimenta o un altre, i aquesta estarà més o menys normalitzada segons l’entorn social. De fet, ja no acostumem a dir que una persona va vestida “normal”; existeixen diversos estils i el més comú podria ser el bàsic, que inclou colors neutres, comoditat i funcionalitat, peces i accessoris senzills i un estil atemporal. Però no vol dir que aquest estil sigui el normal, i cada cop sento que està més acceptat aquest pluralisme normatiu -sobretot en les noves generacions- però crec que també intervé el context social en l’acceptació d’aquestes diverses normalitats.

Però… Qui té el poder d’elecció en la teva vestimenta? El tens tu? El té el teu context social? El té l’Estat? Potser el té la indústria de la moda?

Jo crec que aquest poder no se li pot atribuir a una sola persona, ni tan sols a un sol organisme, ja que ho veig com un conjunt d’accions de diversos actors que han anat formant aquesta normalitat, causant directament o indirectament un control social en el que, per exemple, no podem anar despullats pel carrer.

Espero haver-me expressat adequadament i haver pogut crear un petit espai de reflexió envers els conceptes de normalitat, desviació i poder a través d’un cas tan usual com el concepte de vestir-se, ja que és una idea que sempre m’ha despertat moltíssima curiositat des d’una perspectiva social.

També volia deixar algunes altres idees que crec que poden anar molt relacionades amb la normalitat dins del pluralisme social, com seria la inserció d’insectes a la nostra dieta habitual, la normalització històrica de la comunitat LGTBI+ o la pornografia. Tinc moltes ganes de llegir-vos i veure les vostres idees i reflexions!

Moltes gràcies a tots i totes.

Debat3el Som normals però no

  1. Rosario Pérez Damián says:

    Hola Emma,

    Encantada de llegir-te i conèixer-te millor. M’ha semblat que tens molta maduresa i fas molt bones reflexions tenint en compte la teva edat que jo duplico, jejeje.

    Respecte a la teva pregunta sobre qui té el poder de decisió en la teva vestimenta, jo crec que és un mateix, encara que estàs influenciat pel teu entorn, la publicitat, les modes, etc., depenent també de la personalitat de cadascú (hi ha gent més conformista i d’altra més reivindicativa), cada individu decideix si vol ser més o menys normatiu.

    Però com bé dius, avui dia el tema de la normalitat en la vestimenta, encara que ho podem aplicar a altres qüestions, és molt difús. Des del meu punt de vista, una de les principals causes d’aquest canvi social és la globalització, que ens ha permès ampliar el nostre entorn, la nostra visió. La globalització ens ha ampliat el nostre cèrcol i ens ha obert els ulls a molts altres, acceptant la pluralitat de formes de vestir, ser o pensar.

    Espero que puguem continuar reflexionant i debatent durant el curs.

    Salutacions,

    Rosario Pérez Damián

  2. Arnau Curcó Bosch says:

    Estic d’acord amb la idea central del text. La normalitat és realment una construcció social que varia segons el context cultural i social en el qual ens trobem. El que es considera normal en un lloc pot ser completament diferent en un altre, i fins i tot dins d’una mateixa societat, la percepció de la normalitat pot variar segons la subcultura o el grup social al qual pertanyis.

    També és interessant la reflexió sobre el pluralisme normatiu i com diferents estils de vestimenta, comportaments o eleccions personals poden ser acceptats en la societat. En la meva experiència, he observat com l’acceptació d’aquesta diversitat normativa tendeix a augmentar, especialment entre les generacions més joves, la qual cosa és un signe positiu d’obertura i tolerància cap a la diferència.

    La pregunta sobre qui té el poder d’elecció en la nostra vestimenta és crucial. És cert que aquest poder està influenciat per múltiples factors, incloent-hi les nostres pròpies preferències, l’entorn social en el qual ens desemboliquem i les influències de la indústria de la moda i la publicitat. Això subratlla la complexitat de la construcció de la normalitat i com és el resultat d’una interacció entre diversos actors socials.

  3. Guillem Blasco Palau says:

    Hola, Emma, després d’haver llegit el teu text volia comentar alguna cosa per afegir al que comentes. Estic totalment d’acord amb el pluralisme normatiu en la vestimenta que comentes; sabem que en diferents ambients i contextos, inclús dins la mateixa ciutat, observem diferències notables, que poden ser considerades normals, fins al punt de poder veure amb desaprovació d’altres que no entren en la nostra normalitat.

    En aquest punt es podria argumentar que les classes treballadores es troben, evidentment, diferenciades, podent arribar a buscar la desaprovació d’aquells que es vesteixen com les classes altes, o senyorets. Amb tot, però, quan hem d’acudir a esdeveniments especials o que requereixen un cert codi de vestimenta, la tendència és acceptar allò que les classes altes accepten com a correcte, adequat, és a dir, normal.

    Amb això vull dir que, a pesar d’haver arribat al punt on s’accepten diferents normalitats, continuen havent-hi espais on les classes dominants imposen els seus codis de vestimenta.

    Salutacions, Guillem.