La normalització o l’estigmatització de les agressions masclistes en determinats contextos socials ens ajuden a comprendre i ampliar la nostra perspectiva referent a la societat en què vivim. Espanya fa dècades que experimenta una transició important en la concepció del masclisme, i les expectatives socials sobre com gestionar els actes impulsius estan canviant. El diumenge 20 d’agost de 2023, l’equip de futbol femení va guanyar el campionat del món per primera vegada; així i tot, aquesta no va ser la notícia principal a Espanya sobre el mundial.

Enmig de la celebració de la selecció espanyola per la victòria de l’equip, una jugadora, Jennifer Hermoso, es va dirigir a l’expresident -en aquell moment, president- de la Real Federació Espanyola de Futbol (RFEF), Luis Rubiales, per recollir les medalles per l’esforç realitzat. És en aquest moment quan Rubiales li va dir unes paraules a la jugadora i tot seguit va agafar-la de la cara amb les dues mans per fer-li un petó a la boca sense el seu consentiment. Les primeres declaracions públiques de la jugadora al respecte van ser en una transmissió en viu a les xarxes socials, on ella va comentar: “Eh, pero no me ha gustado, eh?… ¿Pero qué hago yo? Miradme a mí”.

Aquesta acció de l’expresident ha tingut molta repercussió mediàtica i ha estat coneguda socialment com “Caso Rubiales”, i ha creat impressions diversificades al respecte. A internet es pot observar aquesta polarització en la reacció social sobre aquest cas. Per una banda, hi ha comentaris i vídeos favorables a Luis Rubiales, on es resta importància al petó sense consentiment, considerant-lo un comportament impulsiu. Per altra banda, i amb més suport institucional, que sostenen que no és espontaneïtat, sinó que és fruit de la normalització d’una cultura patriarcal interioritzada. La denúncia pública d’aquest comportament podria il·lustrar l’objectivació de l’estigmatització de comportaments masclistes.

Podríem considerar, per tant, l’acció de Luis Rubiales com un problema social, ja que és una qüestió que ha afectat la societat en conjunt, generant inquietud entre els membres de la comunitat espanyola i, fins i tot, internacional (Excélsior TV, 2023). Aquest problema ha involucrat múltiples perspectives i ha estat percebut de manera subjectiva per diferents individus. No obstant això, l’objectiu d’aquest escrit és abordar aquesta qüestió com un problema sociològic, és a dir, des d’una perspectiva sociològica, analitzant les diferents dinàmiques socials i estructures institucionals que podrien haver contribuït al desenvolupament d’aquest cas.

Amb aquest objectiu, desenvoluparem una perspectiva crítica i desenmascadora que ens permetrà revelar les estructures de poder, les normes socials i les ideologies que influeixen en el Cas Rubiales. Considerem molt important aprofundir en l’anàlisi dels patrons de comportament que queden amagats i que podrien estar en joc en aquest cas, com les dinàmiques patriarcals que podrien normalitzar l’acció de Rubiales, i revelar patrons de comportament i idees interioritzades que podrien passar desapercebudes en una anàlisi superficial.

Per comprendre aquesta realitat social és essencial reconèixer la dialèctica entre societat i individu. Com bé deia el sociòleg nord-americà Charles Wright Mills: “Ni la vida de un individuo ni la historia de una sociedad pueden entenderse sin entender ambas cosas.” (Mills, 1960) Aquesta cita destaca les relacions dinàmiques entre les vivències individuals i els processos socials més extensos. La conducta de Rubiales no és un cas aïllat, sinó que podria exemplificar les relacions de poder i les expectatives de gènere que prevalen en l’àmbit esportiu occidental. La interconnexió entre l’individu, en aquest cas Rubiales, i la societat espanyola destaca la complexitat d’aquest acte i la necessitat de comprendre la relació entre aquests dos elements. Això implica reconèixer les forces socials i institucionals de base que han impulsat l’acte, així com la seva influència social i estructural resultant.

Cal destacar que, en societat, hi ha comportaments esperats en l’ocupació de determinades posicions socials, com és el cas de Luis Rubiales. Ell està en un rol de poder en referència a les jugadores, ja que en el moment de l’acte ell era el president de la RFEF. Aquesta institució social li va atorgar la responsabilitat de dirigir tot el futbol femení espanyol federat, situant Rubiales en un determinat estatus d’autoritat. Aquesta identitat social atribuïda genera expectatives en els seus actes, esperant que aquests siguin, en tot moment i sobretot en públic, adequats i autoregulats.

“El lapso de tiempo que transcurre entre el pensar, las pruebas para excluir cada uno de los movimientos y la dirección del miembro en la acción misma se hace cada vez más largo. A excepción de unas pocas situaciones muy bien delimitadas socialmente, los impulsos de autorregulación modelados socialmente -como quiera que se les llame: «entendimiento», «razón» o «conciencia»-, suelen bloquear a otros impulsos más espontáneos -sean éstos de carácter instintivo, emocional o intelectual- el acceso directo a la manifestación motora, a su descarga en la acción.” (Elias, 1990, p. 139).

Com bé diu Norbert Elias, en la societat occidental, s’espera que el raonament i la consciència prevalguin sobre els actes impulsius. Per a tals efectes, l’autoregulació socialment modelada hauria de bloquejar els impulsos espontanis, establint una demora entre el pensament i l’acció. Això reflecteix les normes socials i les expectatives sobre com les persones han de comportar-se en diverses situacions, incloent-hi les interaccions socials públiques com l’acte protagonitzat per Luis Rubiales i Jennifer Hermoso durant la celebració de l’èxit de l’equip femení de futbol.

Aquesta autoregulació i conformitat amb les normes socials són fonamentals per aconseguir una major acceptació social, ja que influeixen directament en com les persones perceben i interpreten el seu rol i la seva identitat en un context determinat. En aquest sentit, l’estratificació social també té un paper molt important. El comportament esperat en situacions socials específiques està estretament lligat a la classe social, l’estatus i el rol de l’actor, així com al context, especialment quan es tracta d’esdeveniments mediàtics amb figures com la infanta i la reina d’Espanya. Aquestes figures poden influir en la percepció pública i la valoració social dels individus involucrats.

El rol de poder de Rubiales, com a president de la RFEF, implica una dualitat entre autonomia i heteronomia. S’esperava que exercís el seu càrrec basant-se en el seu propi raonament i valors, però al mateix temps, les expectatives socials han imposat límits en aquesta autonomia, ja que les decisions del president estan influenciades -i determinades- per factors externs, com normes socials, autoritats externes o pressions de l’entorn. Aquesta dualitat es trasllada a les jugadores, perquè, tot i tenir certa autonomia, també es veuen afectades per les expectatives socials que poden limitar la seva llibertat d’acció, creant també una dinàmica d’heteronomia envers les interaccions socials i les dinàmiques de poder.

Així doncs, està present un control social que influeix en els raonaments individuals i en les relacions interpersonals, regulant el comportament dels membres d’una societat. Segons Peter Berger “no pot haver-hi cap societat sense control social” (Berger, 2020). Aquesta influència es pot manifestar de diverses formes, com la moralitat, els costums, la normalització o la imposició d’expectatives socials, entre altres. Aquestes expectatives, si no s’assoleixen, poden conduir a l’etiquetatge de les persones amb conceptes com immoral, excèntric o maleducat, en resposta a les desviacions de les determinades normes socials establertes.

Aquestes etiquetes depenen de la perspectiva i el context social des d’on observem el Cas Rubiales. Actualment, la societat espanyola s’enfronta a una realitat diversificada, on la percepció de les accions individuals varia enormement. Roger Martínez i Jose Mansilla ja destaquen aquesta realitat de diversitat de normes, definint un escenari social molt diferenciat, canviant i, alhora, plural: “En un món tan diferenciat, plural i canviant com l’actual, en canvi, sovint trobem que no és gens fàcil tenir clar què és “majoritari” o què és “normatiu”, perquè hi ha moltes normalitats: hi ha pluralisme normatiu.” (Martínez & Mansilla, 2022). En un context tan heterogeni, és difícil establir què és “majoritari” o “normatiu”, ja que existeix una gran diversitat de pautes i actituds.

Aquesta coexistència de perspectives genera una conseqüència interessant: la diversitat de reaccions socials davant de les accions que, com les del Cas Rubiales, poden conduir a la normalització o bé a l’estigmatització de determinats comportaments. En el context del futbol femení i les actituds d’individus com Rubiales, hi ha un contrast entre les visions tradicionals i les noves perspectives socials. Rubiales s’adhereix a una normalitat potser obsoleta; en canvi, una altra gran part de la societat evoluciona cap a altres estàndards. Aquesta pluralitat normativa es manifesta de manera notable en la reacció social, on alguns defensen les accions de Rubiales mentre altres les condemnen. Aquesta pluralitat de visions, respostes i reaccions crec que reflecteix molt bé la diversitat en la societat actual.

Les diverses perspectives socials poden ser producte dels processos de socialització i la interiorització de determinades conductes des de la socialització primària, és a dir, el procés inicial d’aprenentatge i internalització de les normes socials, valors i comportaments. Com diu George Herbert Mead (Fernández, 2019, p. 10), és on es comença a produir la interacció amb els “altres significatius“, provinents d’institucions socials com la família, el sistema educatiu i, actualment, també i per extensió, l’audiovisual i internet, presents en edat infantil. Aquests referents juguen un paper clau en la transmissió de valors, normes i comportaments socials.

La continuïtat dels processos de socialització s’estableixen a través de la socialització secundària, on els patrons i els valors interioritzats en la primera etapa es converteixen en una part integral del comportament i del pensament de l’individu. En el cas de Rubiales, el seu comportament, les seves decisions i la seva manera de gestionar la seva “autoritat” estan sotmeses a l’observació, avaluació i judici públic. Aquesta interacció, en mitjans de comunicació, xarxes socials i altres àmbits públics, reflecteix la manera com la seva conducta és percebuda i internalitzada per aquest “altre generalitzat“, la societat en conjunt.

La interiorització de determinades conductes és una part essencial del procés de socialització i desenvolupament individual. Com diu Marta Rovira: “La interiorització és el procés pel qual anem assimilant les normes, les expectatives i les relacions del nostre entorn.” (Rovira, 2016). Aquest procés no guarda exclusivitat en l’àmbit familiar i educatiu, sinó que es reflecteix en la vida quotidiana de qualsevol individu, en cada àmbit de la societat. L’acció de Luis Rubiales no és ben bé la manifestació de la rutinització, perquè era la primera vegada que guanyaven aquest campionat, però sí que hi havia una acceptació implícita d’un comportament que, fins fa poc, podria haver passat desapercebut o justificat com a part del seu càrrec.

En conclusió, abordar aquesta qüestió com a problema sociològic ens ha ajudat a entendre dinàmiques masclistes en la seva complexitat. El concepte d’imaginació sociològica (Mills, 1960) ens ha permès ampliar la nostra perspectiva, analitzant com els canvis socials influeixen en la concepció del masclisme. Aquesta comprensió ens ajuda a buscar solucions per abordar les desigualtats de gènere. Les actituds de les institucions esportives poden reflectir canvis socials més grans i obren la porta a debatre sobre la comprensió evolutiva dels rols de gènere, i podem utilitzar els esdeveniments esportius -i les seves reaccions socials- com a mirall dels canvis a la societat.

Aquest cas ens ha fet reflexionar i plantejar-nos preguntes sobre els canvis socials que està tenint el plantejament de la igualtat de gènere en els nostres dies. I és que la sociologia no només ofereix respostes, sinó que és també una eina molt útil per fer noves preguntes i observar la realitat des de diferents perspectives, obrint la porta a noves investigacions. “Aprendre sociologia és aprendre a interrogar: a fer preguntes i a fer-se preguntes.” (Estruch, 2019, p. 5)

Així, plantejo les següents preguntes com a part d’aquesta anàlisi:

• Quines dinàmiques de gènere s’observen en la interacció entre Rubiales i Hermoso?
• Quines són les similituds i diferències en les reaccions a aquest cas en xarxes socials i en mitjans tradicionals
• Quina influència té el context mediàtic en la percepció pública d’aquests esdeveniments?

 

Bibliografia:

Berger, P. L. (2020). Invitació a la sociologia. (J. Estruch, Trad.) Barcelona: Herder.

Berger, P. L., & Luckmann, T. (1988). La construcció social de la realitat. Barcelona: Herder.

Coll-Planas, G., & Vidal, M. (2016). Dibuixant el gènere [audiovisual]. Recollit de YouTube.

El País. (25 / 08 / 2023). Las claves para entender el Caso Rubiales por el beso a Jennifer Hermoso. Recollit de YouTube: https://www.youtube.com/watch?v=Kl6jAIwb8DU

Elias, N. (1990). La sociedad de los individuos. Ensayos. (J. A. Alemany, Trad.) Barcelona: Ediciones Península. Recollit de https://es.scribd.com/document/134841770/Norbert-Elias-La-Sociedad-de-Los-

Estruch, J. (2019). La perspectiva sociològica. Barcelona: UOC.

Excélsior TV. (5 / 11 / 2023). Woody Allen minimza el beso de Rubiales a Jenni Hermoso. Recollit de Youtube: https://www.youtube.com/watch?v=LpTy6x7txK8

Fernández, E. (2019). “La societat (I). El procés de socialització”. Barcelona: UOC.

Goffman, E. (2006). Estigma: La identidad deteriorada. Madrid: Amorrortu editores.

Martínez, R., & Mansilla, J. (2022). Normalitat, desviació i poder [audiovisual]. Barcelona: UOC.

Mills, W. (1960). La imaginación sociológica. México: Fondo de cultura económica.

Núñez, F. (2019). “La societat (II). El procés d’institucionalització”. Barcelona: UOC.

Rovira, M. (2016). El procés de socialització [audiovisual]. Barcelona: UOC.

Tannen, D. (1991). You just don’t understand. Women and Men in Conversation. Nova York: Random House.