És la pregunta que més he hagut de raonar aquests últims dies, cada cop que he explicat que començo aquesta aventura.
Potser perquè m’he desenvolupat en un entorn més vinculat a les ciències pures, les naturals i la tecnologia -ho podeu revisar a l’espai qui soc del meu folio- i em trobo, ves per on, que la primera activitat de l’assignatura més vinculada al nom del meu grau és respondre aquesta pregunta.

La resposta que faig servir més, per tal que no m’etiquetin és que un dels projectes en que col·laboro està vinculat a la transparència de les institucions de l’administració i m’ha despertat la curiositat. Però si us he de ser sincer i em prometeu que fareu el possible per integrar-ho a la vostra normalitat, us diré que és la necessitat de trobar respostes a moltes coses que estan passant i que no acabo d’entendre.

La meva mare solia fer un prec que resava “deu meu dóna’m força per solucionar allò que té solució i paciència per acceptar allò que no en té“. Temps després vaig descobrir a la part del davant d’un d’aquells calendaris de butxaca que tothom regalava cap al nadal, i sota el títol de “Només per avui”, hi havia un text que en llegir-lo, el lector es comprometia, per un dia, a una llista d’accions per allunyar-se d’un tipus concret d’addicció; acabava amb el mateix prec de ma mare, però afegia “(…) i saviesa per saber quin és quin“.

I aquí em teniu, il·lusionat i implicat en aquesta aventura, tant per si en la sociologia trobo les respostes a les preguntes que em neguitegen, com si m’orienta cap a on he de buscar-les o si em fa veure que estan mal plantejades, o potser aprenc com s’han de fer i quin tipus de resposta podré trobar; i en qualsevol cas, ja en tindria prou de saber de quina no cal que esperi resposta.

He de reconèixer que el repte d’haver de canviar del marc mental quantitatiu cap al interpretatiu per tal d’entendre les ciències socials també hi té un bon pes, també. Sí.

Amb vosaltres, companys d’aula, compto perquè no sigueu massa durs a l’hora de comentar les meves aportacions -crítics sí, per favor, però de manera que ens pugui ajudar a tots- i jo em comprometo a treballar molt qualsevol intervenció o comentari que faci. Allò que els fusters en diuen “mesura dos cops i talla’n un de sol”.

En l’apartat del meu dia a dia on puc identificar els coneixements que he tret del vídeo estic feliç d’explicar-vos que sempre que apareix el debat al voltant del gènere i l’orientació sexual, proposo explicar les tasques del dia d’una persona, des que es lleva al matí, fins que se’n va a dormir i demano al final si algú és capaç de saber si parlo d’un home o d’una dona. En la meva experiència, cada cop és més difícil diferenciar amb quin sexe ha nascut el protagonista d’una jornada rutinaria.

Hi ha un altre moment on m’encanta fer servir etiquetes quan tracto amb algú que no acaba d’entendre la poca transcendència que té l’orientació sexual (m’agrada més dir orientació amorosa) en una persona respecte al gènere amb el que va néixer. Per caricaturitzar la situació, explico que jo em sento totalment dona ja que soc terriblement presumida a l’hora d’arreglar-me, que em costa hores escollir unes sabates a la botiga, que sóc capaç de distingir entre el blau aiguamarina i el turquesa, que puc fer dues coses a la vegada i, per acabar-ho d’adobar, que soc activista convençuda i militant de la igualtat de drets de les persones. Sóc dona: qui m’ho pot negar?

Això sí, sóc lesbiana perduda.

He mirat amb moltíssima atenció el material sobre el que hem d’opinar i si he de dir les idees que se m’acudeixen, potser ha arribat el moment que el que algú voldria deixar de llegir. No serà que no he avisat i, en tot cas, deixeu-me fer servir la carta del PS (el “post-scriptum” a baix de tot del “qui soc“) del meu espai folio.

El primer pensament que em ve és que, opinar sobre el que és “normal” o és “desviat” partint de la idea que tota normalitat és relativa, se’m fa força complicat.

Primer perquè podria estar defensant alguna postura que seria motiu d’una discussió sense sentit amb algú que tingués el punt de vista totalment oposat i segon perquè em convertiria en un “etiquetador” i tots hem sentit al vídeo que el text de les etiquetes parla més de qui les posa que de a qui se les posa.

Fins i tot si pensem que la “normalitat”, entesa com el conjunt de normes que ens han d’ajudar a conviure, em fa l’efecte que -fil per randa- la mateixa normativa, dona resultats diferents segons l’espai geogràfic, cultural o històric on s’apliquen.

La meva perspectiva, des de la mentalitat científica -entesa la ciència com un mètode d’investigació que en permeti fer prediccions-  a la que estic acostumat, és que potser, amb la normalitat com amb l’ètica o la moral, el debat és saber si n’hi ha d’absolutes que ens ajudin a conviure sense patir per les nostres diferències o si només en podem trobar de relatives i sempre en funció dels condicionants que ens acompanyen.

La meva proposta -i que potser el dec a la imprudència que neix del desconeixement- seria aconseguir, a més, el màxim benestar per a tots els membres d’una comunitat. Digueu-me agosarat.

Potser la idea d’una certa normalitat absoluta no és tan esbojarrada quan sembla que, fins i tot en un moment en que l’àmbit social està molt diferenciat, fragmentat, és plural, global, individualista, envaït pel soroll mediàtic i infoxicat per la Xarxa, es dibuixa un conjunt de valors, una normalitat subjacent, que poc a poc pren forma al llenç dels nostres temps.

O al capdavall només és un joc d’ombres provocat amb la subtilesa i el nivell de manipulació dels que en tenen la ma trencada a base de transmetre’s entre ells, de generació en generació, el poder real a l’hora de definir la normalitat.