Publicat per

Som normals però no

Hola!

Soc l’Emma Cotonat i aquesta és la meva primera entrada del meu Folio. En cas que em vulgueu conèixer amb més profunditat, us animo a llegir-me en la pàgina “Qui soc?”

En aquesta primera entrada, vull introduir alguns conceptes molt importants per a la sociologia, com són la normalitat, la desviació, el poder i els mecanismes de control social. Abans de començar, us vull proposar la següent qüestió, i abans de continuar llegint aquest text, tracteu de respondre-la amb la brevetat més gran possible:

¿La teva manera de vestir és normal?

Quan parlem de normalitat, crec que és imprescindible comprendre que es tracta d’una construcció social que va en acord al context social i cultural d’un moment determinat de la societat. Per exemple, hi ha comportaments que són normals a casa meva, però possiblement no ho són a casa teva. També tinc al cap moltes peces de roba que avui en dia són normals i fa anys eren jutjades, vistes com una desviació de la norma. De fet, existeixen vestimentes que són normals a Bolívia, però són ben estranyes a Catalunya. També, a Catalunya, hi ha platges on podem accedir nuus i d’altres que cal portar banyador obligatòriament.

Com més ampliem la nostra perspectiva sociològica, més ens adonem que vivim en una societat plural, per tant, existeix un pluralisme normatiu, una diversitat dins del concepte de normalitat.

En la meva experiència socialitzant amb diversos grups de joves per Barcelona, m’he adonat que depenent de l’escola o universitat, barri, zona o tribu urbana (entre d’altres), és comú i usual un tipus d’estil de vestimenta o un altre, i aquesta estarà més o menys normalitzada segons l’entorn social. De fet, ja no acostumem a dir que una persona va vestida “normal”; existeixen diversos estils i el més comú podria ser el bàsic, que inclou colors neutres, comoditat i funcionalitat, peces i accessoris senzills i un estil atemporal. Però no vol dir que aquest estil sigui el normal, i cada cop sento que està més acceptat aquest pluralisme normatiu -sobretot en les noves generacions- però crec que també intervé el context social en l’acceptació d’aquestes diverses normalitats.

Però… Qui té el poder d’elecció en la teva vestimenta? El tens tu? El té el teu context social? El té l’Estat? Potser el té la indústria de la moda?

Jo crec que aquest poder no se li pot atribuir a una sola persona, ni tan sols a un sol organisme, ja que ho veig com un conjunt d’accions de diversos actors que han anat formant aquesta normalitat, causant directament o indirectament un control social en el que, per exemple, no podem anar despullats pel carrer.

Espero haver-me expressat adequadament i haver pogut crear un petit espai de reflexió envers els conceptes de normalitat, desviació i poder a través d’un cas tan usual com el concepte de vestir-se, ja que és una idea que sempre m’ha despertat moltíssima curiositat des d’una perspectiva social.

També volia deixar algunes altres idees que crec que poden anar molt relacionades amb la normalitat dins del pluralisme social, com seria la inserció d’insectes a la nostra dieta habitual, la normalització històrica de la comunitat LGTBI+ o la pornografia. Tinc moltes ganes de llegir-vos i veure les vostres idees i reflexions!

Moltes gràcies a tots i totes.

Debat3el Som normals però no

  1. Rosario Pérez Damián says:

    Hola Emma,

    Encantada de llegir-te i conèixer-te millor. M’ha semblat que tens molta maduresa i fas molt bones reflexions tenint en compte la teva edat que jo duplico, jejeje.

    Respecte a la teva pregunta sobre qui té el poder de decisió en la teva vestimenta, jo crec que és un mateix, encara que estàs influenciat pel teu entorn, la publicitat, les modes, etc., depenent també de la personalitat de cadascú (hi ha gent més conformista i d’altra més reivindicativa), cada individu decideix si vol ser més o menys normatiu.

    Però com bé dius, avui dia el tema de la normalitat en la vestimenta, encara que ho podem aplicar a altres qüestions, és molt difús. Des del meu punt de vista, una de les principals causes d’aquest canvi social és la globalització, que ens ha permès ampliar el nostre entorn, la nostra visió. La globalització ens ha ampliat el nostre cèrcol i ens ha obert els ulls a molts altres, acceptant la pluralitat de formes de vestir, ser o pensar.

    Espero que puguem continuar reflexionant i debatent durant el curs.

    Salutacions,

    Rosario Pérez Damián

  2. Arnau Curcó Bosch says:

    Estic d’acord amb la idea central del text. La normalitat és realment una construcció social que varia segons el context cultural i social en el qual ens trobem. El que es considera normal en un lloc pot ser completament diferent en un altre, i fins i tot dins d’una mateixa societat, la percepció de la normalitat pot variar segons la subcultura o el grup social al qual pertanyis.

    També és interessant la reflexió sobre el pluralisme normatiu i com diferents estils de vestimenta, comportaments o eleccions personals poden ser acceptats en la societat. En la meva experiència, he observat com l’acceptació d’aquesta diversitat normativa tendeix a augmentar, especialment entre les generacions més joves, la qual cosa és un signe positiu d’obertura i tolerància cap a la diferència.

    La pregunta sobre qui té el poder d’elecció en la nostra vestimenta és crucial. És cert que aquest poder està influenciat per múltiples factors, incloent-hi les nostres pròpies preferències, l’entorn social en el qual ens desemboliquem i les influències de la indústria de la moda i la publicitat. Això subratlla la complexitat de la construcció de la normalitat i com és el resultat d’una interacció entre diversos actors socials.

  3. Guillem Blasco Palau says:

    Hola, Emma, després d’haver llegit el teu text volia comentar alguna cosa per afegir al que comentes. Estic totalment d’acord amb el pluralisme normatiu en la vestimenta que comentes; sabem que en diferents ambients i contextos, inclús dins la mateixa ciutat, observem diferències notables, que poden ser considerades normals, fins al punt de poder veure amb desaprovació d’altres que no entren en la nostra normalitat.

    En aquest punt es podria argumentar que les classes treballadores es troben, evidentment, diferenciades, podent arribar a buscar la desaprovació d’aquells que es vesteixen com les classes altes, o senyorets. Amb tot, però, quan hem d’acudir a esdeveniments especials o que requereixen un cert codi de vestimenta, la tendència és acceptar allò que les classes altes accepten com a correcte, adequat, és a dir, normal.

    Amb això vull dir que, a pesar d’haver arribat al punt on s’accepten diferents normalitats, continuen havent-hi espais on les classes dominants imposen els seus codis de vestimenta.

    Salutacions, Guillem.

Deixa un comentari